Em vaig despertar a les 6h i començava un dels dies més llargs del viatge. Aquest dia guanyaria ben bé 12 hores degut al canvi d’horari que es dóna al anar des de japo fins a Hawaii, doncs es creua el punt en què es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i més que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari.

A les 8:30h volia ja sortir tot i que el vol sortia a les 14h, però havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport públic i estava a quasi 50km. A més volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.

Així que em vaig preparar el cafè de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.

També vaig ordenar una mica lapartament per rebre una bona valoració a Airbnb, em vaig deixar, vaig mirar una estona i per última vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploure…

Tenia bastant clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport públic sinó amb Grab, per lo que vaig intentar reservar lo, doncs l’última vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de ferme un selfie per veruficarme i a partir d’aquí ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14€, força car però s’havia de tenir en compte que eren 50km. Em faria una mica de ràbia però tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera.

I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora límit que mhavia posat per marxar, així que ja vaig comencar a pewprqr el Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a màxim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.

Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-ne a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. Així que ja vaig demanar un Grab perquè no tenia pinta que anés a parar a curt termini.

Així que ja resignat a fer algo que no m’agrada gens fer, vaig demanar un Grab ja amb Tor a punt per baixar ràpid i deixar la clau a la bústia. A la primera em va dir que no hi havia cap Grab a prop, però ho vaig tornar a intentar en 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons laplicacio arribaria en 5 minuts. Així que vaig tancar lapartament i vaig baixar. Vaig dir a recepció que havia de fer el checkout però la noia que hi havia no saclarava, així que vaig anar directament a la sala de les bústies, doncs ara ja a hi podia anar sol, i vaig deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la app. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a més ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt ràpid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxaven cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni dacomiadarme de l’edifici.

El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. El trajecte va anar bé i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bé per escriure el diari tranquil ament, doncs en una hora dona temps de molt.

El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els oeatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16€. La cosa ja picava una mica. Almenys seguia plovent amb força, per lo que seguia sense haver-hi pogut anar en transport públic.

Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.

Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, però en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tingués el visat per entrar a EUA. Així que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs hi havia desenes d’Air Àsia, i allà ho vn comprovar tot.

Jo havia pagat per una maleta fracturada per excedir del pes, tot i que allà no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina però crec que no hauria fet falta que pagues el 45€ que vaig pagar per l’excés de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi.

Eren les 11h aproximadament i ja tocava fer temps dins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.

Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bé lo de la maleta, doncs no volia que psses com a Norwegian que el pes el comproven a l’embarcament, total ja ho havia pagat, així que no valia la pena arriscar-se perquè un cop allà em diguessin que l’havien de baixar a la Bodega.

Així que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Àsia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Àsia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport és deia KLIA2 i semblava fet únicament per als vols operats per airasia. Vaig flipar amb la meva companyia que era i que no sabia fins en aquell moment.

Així que vaig anar on em van dir però la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni mescoktava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquè veiés el pes. Ella va dir que només una peça, a lo que jo vaig entendre que deia només una peca en cabina, doncs era lo que li preguntava, però va resultar que ella deia que només podi facturar una peça, per lo que jo vaig deixar la maleta fracturada però més tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que després veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a lavio. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45€ tot i sobrepassar els 7kg permesos.

I cap a les 12h ja vaig anar a passar ttots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia però en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport.

Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del país. Un cop fet directa a control d’equipatge. Que fàcil es amb només la motxilla…

Després caminada d’almenys 2km per arribar a la porta d’embarcament, i no exagera, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camí ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Àsia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.

La porta era la Q8, i un cop entravem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. També el vaig passar ràpid i sense problemes i 10 minuts més caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:30h i la porta s’obria a les 13h, així que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap per esperança, però per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuïta de l’aeroport, així que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.

Puntualment a les 13h van obrir la porta i allà va tocar el segon control de passaport. Però aquest ja no era per segellar res sinó per comprovar que no fos fals i que tinguessim el visat per entrar a EUA.

Hi havia un noi i una noia. A mi em va tocar amb la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: Hola cómo esta. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algú em parlava en espanyol després d’un mes i mitg, però de seguida li vaig respondre, muy bien gracias. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques típiques dels passaports autèntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient Gracias, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.

I ara si ja per fi només quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts.

A mi em va tocar el seient 27C, de passadís, però la sorpresa va ser que un cop ja havia pujat tothom vaig veure que l’avió anava molt buit i que jo no tenia ningú als costats. Els seients ts 27A i B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria sol a la meva fila.

Va ser un dels vols més còmodes de la meva vida, per no dir el que més. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m aixecava sense molestar a ningú. Va ser perfecte.

A les 20:30h arribavem a Osaka tot i que alla era una hora més, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h.

Vam baixar i molts feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar la terminal principal en el típic tren elevat automàtic. Allà, per una fila separada, passar per control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur.

I algo que em va sorprendre i més sent al Japó, es que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermèticament tancada però n’hi havia, cosa que últimament nomes havia vist a laeroport de Lisboa. Així que evidentment vaig fumar un piti. A més estava al costat de la meva porta, la 4 i junt a ua font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.

I a les 22:50h vam començar a embarcar. Tenia l’esperança que aquest vol també anés mig buit com l’altre tot i que aquí és veia més gent esperant.

El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta però al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila, però aleshores va venir un japonès que va seure al C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el de lA. Tot ocupat. A més el del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonès. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia a atacar molt còmode, havia menjat, fumat i begut aigua.

El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esoeracem el nou gros del costat sem va girar i em va dir algo com sento soy grosso. Em va semblar que era italià. Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer woow. Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per això parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. Però em va sorprendre quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no se quants mesos a estudiar a sevilla sent de Hawaii.

Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de Gaudí i la Sagrada Família, i el viatge que estava fent. Li vaig parlar una mica del. Que havia fet a Malàisia més que a Tailàndia doncs ell justament venia de bangkok. I així vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens varen enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat és que el noi era molt amable i rialler, tot li feia Gràcia, i era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.

Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat és que em Coat molt als avions i no se ben bé perquè, potser perquè tot es molt estret i petit i es certament incòmode. Algo vaig dormir però ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonès del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaià quasi ue tampoc.

Evidentment les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, a més endarreriem el temps per lo que si ja portava un munt d’hores despert, ara tot just començava el mateix dia 7 una altra vegada. Un dia ben llarg i haver rebut dormit dues hores.

I com al vol previ, vaig menjar go del que portava i vaig aprofitar per avançar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafè. Com que algo havia dormit i començavem un nou dia, em costava molt resistirme a un cafè. Costaven 6RM, 1,20€, car per ser a Malàisia però mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar en demanar-li quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat és que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.

Cap a les 7h hora de Japó i quan ja portaven 7 hores de vol, el japonès per fi es va aixecar moment en que vaig aprofitar per aixecar me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo.

I quasi a les 8h arribavem a Honolulu tot i que allà eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h però encara del dia anterior, dia 7 de juliol. Així doncs el dia 7 de juliol per mi tindria més de 40 hores.

Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i això té més importància de la han sembla ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigració. A més no hi havia ningú de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigració més ràpid que havia fet fins aleshores.

Abans d’arribar-hi però, em vaig acomiadar del hawaià que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.

Per cert, que des de l’avió al control d’immigració s’hi arribava en bus amb tot el que aixo representa, doncs a cada pas hi havia agents cuatodiantnos perquè ningú es des vies. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que així tots anessim cap on havien d’anar.

Així doncs, vaig arribar el primer a les màquines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui valid. Després en pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les típiques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinàries. Finalment s’imprimeix una espècia de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja ferme un senyal perquè hi anés. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant lagent.

I va ser aquí quan vaig dir, això es Hawaii i res té a veure amb EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i només la salutació ja va ser diferent a totes. Jo anava seriós com sempre en aquests casos, però ella va fer un HI molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un how are you, però sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent right, all Right, very good. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pàgina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam començar a parlar quasi com dos amics. Primer va començar dient que quina sort i que bé de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al món i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feia, però tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet ja havia segellat el passaport.

Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir, thats all, i em va indicar on anar i que fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferencia amb el control de Nova York o el de Miami.

I al anar a recollir l’equipatge al primer que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina. Em va saludar no estil hawaià i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada a EUA seguint d’un Hawaii is different.

Però aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew alla a la cabina.

Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningu les agafés. Vaig mirar per allà i no la vaig veure, així que em vaig estar 5 minuts més mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les arraconades i la vaig veure. A diferència de les amtres la meva estava tombada, per això no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important és que no s’havia perdut, doncs això mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar.

I ja em l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure més. Fins aleshores no ho havia pensat, pero i hauria d’haver preguntar com anava, si es que hi anava, a Honolulu. Després me narrepentiria.

No em varen parar per revisar l’equipatge així que ja vaig sortir a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota la illa, inclòs l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar, que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al busos A.

Primer vaig preguntar a una treballadora si sabia d’algun money exchange allà mateix a l’aeroport, i em va dir que si però que estava tancat. De fet l’aeroport era molt petit, molt més del que em pensava, i ni tan sols hi havia les típiques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. Aquí no hi havia res.

Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que això va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcció on em deia que havia d’agafar el busos 19 però per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allà hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per l’O que vaig pensar que estava en elloc correcte i vaig quedar m’hi a esperar el 19. Però quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allà no havia passat, i segons Google Maps el següent podria tardar més de 30 minuts.

Aleshorss vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat pagar doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjà, així que sense pensarmho dues vegades vaig començar a caminar. Quan portava 10 minuts caminant i encara estava per la zona a de l’aeroport va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com marxava de l’aeroport.

Almenys el camí era recta per la carretera però aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, pero que almenys no era perillos com va ser a Carolina de Puerto Rico. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el busos 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas però que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, però que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no hagués seguit per GPSes indicacions de Google Maps, segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de Dalt, on segurament havia passat el busos 19. I jo caminant sota el sol hawaià. Almenys feia vent i era prou soportable.

La roda de la maleta que ja estava mig futura, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camí així, doncs encar quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de oagament però que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber ja allà ja costava només $17. Però vaig mirar en busos si podia arribar fins on hauria hagut de fer el transbord i ho vaig aconseguir. Fer això em semblava la millor opcio, doncs hauria de caminar uns 45 minuts i allà agafar el busos A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos de EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que només tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si hagués hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar 5,50 que es el que hauria de costar, mhauria costat 10. D’aquesta manera, agfantne només un, em sortiria per 3. Així que ja més animat i veientme capac d’arribar fins la parada del busos A, vaig caminar sense aturar-me massa doncs en passava un en una hora i el següent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tenia 45 minuts a partir lleuger fins la parada.

Almenys una part d’aquest camí ja era més entretingut perquè ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. Això si, la calor ara era més forta i el fet de no parar va fer que ja comencés a suar.

Finalment, i ja eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigració, vaig arribar a la parada del busos. Encara em quedava la incògnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament només et deixaven pujar amb el que hi capigues sota el teu seient i a l’esquena. Força puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 dòlars i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant mhauria suposat una hora llarga, a més el tram final de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores però almenys havia estat soportable, una hora més en aquelles condicions ja no se si hauria sigut.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet semblava l’última de recorregut, doncs ja només hi quedava jo al bus. Dalla vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense més problemes.

El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren pis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava més a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguia caminar uns metres que es on estava la recepció. I efectivament, en una caseta més petita, estavaa recepció amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir cool i em va convidar a seure. Vaig anotar més meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117€ i era lo més barat que hi havia a Honolulu… Per això em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bé les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport públic. La veritat és que va ser de les que més em va informar de la zona des de l’hotel.

Després ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, però que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a l ciutat i que per lo tant jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser lo millor d’aquella visita.

Em va acompanyar a l’habitaciól’habitació. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de Dalt de la Llitera mes propera a la porta. Podria dir que el pitjor llit de tots. Almenys l’habitació només estava ocupada per 4 persones contantme a mi.

Vaig deixar les coses i vaig anar ràpidament a dutxarme. I després també ràpidament a la cuina a prepararme un cafè prendre allà mateix,doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bé.

Mentre em preparava el cafè va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el Vig entendre doncs parlava molt ràpid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allà. Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafè per havent acabat anar cap a la zona de restaurants que mhavia dir la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans d’on havia baixat del bus.

Eren quasi 10 minuts caminant, doncs el hostel estava en el típic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta més vida. Allà hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, 7eleven i fins i tot un McDonalds i un burger king.

Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google als que hi havia un McDonalds a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els peus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2€…

Així que vaig anar cap McDonalds pero pel camí vaig trobar el burger king. A fora hi havia un anunci d’un menú whopper per $7 i 10 nuggets per $2, 50. Em va semblar prou bé i ja que estava mort de gana ja mhi vaig quedar. Vaig demanar el menú però em va preguntar quin, afegint un, one? Jo vaig dir que si tot i que se com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menú quen que valia 9,50, més els nuggets i el VAT, que a EUA no es obligatori indicar lo, em va sortir per 12,65. Toma ja. Benvingut a Hawaii vaig pensar. Això si, tenia un munt de menjar que era el que més necessitava en aquell moment. A més el primer dia que estas a un lloc nou és normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar més.

Vaig seure i vaig menjar molt bé i necessitava ja una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola ilimitada, doncs a EUA et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.

Van ser més de 12 dòlars però probablement els millor gastats. Després de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allò era el millor que podria haver fet.

Ja eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per mirar una mica més la zona per als dies següents no gastar-me el que macabava de gastar. I a continuació ja cap al hostel a preparar una mica el dia següent i a dormir.

Eren les 20h quan anava al llit i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. En aquell moment erem 3 a lhabitacio, els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu que encara no l’havia vist i encara no era allà. Vaig intentar anar a dormir el més tard que vaig poder per evitar el jet lack i que em deapertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que més tard va arribar el senyor que dormia sota meu. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: