Aquest dia em vaig despertar un primera vegada cap a les 23h encara del dia anterior es clar. Vaig sortir a fora a contemplar el riu des del balconet de lhabitacio. De nit amb les llums de fons era una passada. Just en aquell moment arribava la parella que dormia a lhabitacio del costat i que més tard no van tenir cap problema per xingar. El problema era que si es movia una habitació es movien les 4, doncs totes 4 eren on un Barco enmig del riu. A l’art les parets eren de fusta prima per lo que s’escoltava tot.

Vaig prendre un cafè mentre mirava que fer exactament al matí següent ja que no ho tenia gens clar. Google Maps n’estava Liang en quant al pont sobre el riu Kwai i la via de la mort, un tram de via que transcórrer per uns llocs que fan realment por. Finalment, igràcies a Wiki Travel vaig aconseguir saber que una cosa era el pont sobre el riu Kwai per on ja no hi passen els tren i l’altra és el tram de via que fa por. I gràcies també a que el sia anterior havia anat a buscar els horaris dels trens a l’estació de Kanchanaburi, vaig decidir que només aniria al punt i no al tram de via amb el tren, doncs els horaris eren força dolents tenint que esperar poc més de 4 hores a una estació per agafar el tren de tornada a Bangkok.

Esperava quedarme ja despert però cap a les 3 em va venir la són i vaig dormir fins cap a les 6:30 que ja sortia el sol. Vaig tornar a sortir al balcó a contemplar el riu ja amb els primers raigs de sol que seguia sent una passada. Altres ostes també eren fora fent fotos perquè realment era admirable.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè i cap a les 7:15 vaig anar a preguntar per l’esmorzar, ja que a Booking havia vist que en feien per un euro. La noia de recepció em va dir que eren 50 bats i vaig considerar-lo una mica car però que valia la alenada per poder menjar en aquella terrassa amb aquelles vistes espectaculars.

Em va dir que esperes i al cap de 10 minuts va venir una noia jove que parlava millor l’anglès per confirmar-ho. Va tardar 15 minuts en tornar amb l’esmorzar quan ja no sabia perquè tardava tant. Aleshores vaig entendre el temps d’espera i el preu. L’esmorzar era ou amb pernil, frankfurts i torrades! Allò si que valia 50 bats i amb aquelles vistes encara més. Vaig esmorzar com un rei i tot i que feia poc que m’havia llevat ja feia quasi 14 hores des de que havia sopar el dia anterior, per lo que em va entrar com mai. Vaig esmorzar com un rei contemplant una imatge difícil de trobar i més d’oblidar.

Cap a les 8 començava a tirar cap al pont sobre el riu Kwai seguint les indicacions de Google Maps, que per ferme arribar al que es considera el punt d’inici dels dos que té, un a cada banda del riu, em va afer anar per una carretera sense vorera ni espai per caminar, pràcticament vaig començar compartir calçada amb els cotxes durant 10 minuts. Per sort la gent d’allà ja hi deuen estar a kstimats lerque tota s’apartaven sense cap problema.

De lluny ja vaig poder el pont que va reconèixer perquè pre lament l’havia vist a Google street View. Tot just eren les 8:15 del matí i no feia ni 20 minuts que caminava però ja suava com un pollastre pels 35°C de temperatura. Semblava una temperatura constant, sempre estaven a 35°.

10 minuts més i ja arribava a l’inici del pont que tot i lo aviat que era ja hi havia força turistes, sobretot japonesos. Un local que anava bé moto em va fer un gest com dient-me que anava bé, no ho vaig entendre massa ja que era evident que anava bé, tenia el pont ja davant. Vaig pujar per unes escales després de fer unes fotos des de baix i vaig començar a caminar pel pont per a creuar-lo.

El pont es només la via del tren, per lo que s’ha de caminar pel mig de la via o pels estrets laterals, amb tanques Curva des a banda i banda i cada certs metres el que semblaven uns miradors per veure el Kwai que per cert és molt gran i tranquil.

Aquest pont es famós perque va ser construït durant la segona Guerra Mundial pels japonesos per tal d’anar des de Myanmar a Tailàndia i en el qual hi varen morir 200.000 persones durant la seva construcció, tots presoners de guerra, entre els quals, per exemple, molts holandesos.

I a mig camí del pont em va passar una de les coses més surrealistes a la vegada que interessant de tot el viatge fins aleshores. Vaig veure que s’acostava un grup de 5 o 6 monjos budistes fent càntics i amb guirnaldes i flors les mans. Vaig començar a gravar amb el mobil quan els tenia quasi davant quan de sobte el que anava davant es va aturar i em va saludar. Jo el vaig saludar i immediatament, en un anglès força bo, va començar una conversa que es va allargar uns 20 minuts mentre els altres escoltaven i un fins i tot gravava amb el mòbil.

Primer em va explicar que el seu temple era a 3km d’allà i que anaven fins al pont cada matí per a resar I a dipositar les guirnaldes pel pont pels 200.000 morts. I a partir d’aleshores ja em va pregunta per mitjà, don era, sobre el viatge, el qual li vaig explicar una mica que estava fent la volta al món i després de parlar-ne una estona va treure un tema que no l’hauria imaginat mai, els toros d’Espanya. Em va preguntar si magradaven, a lo que evidentment vaig dir que no i que em semblava una cosa horrible més típica de cultures primitives que d’un país europeu. Em va preguntar si era un esport o un acte cultural, responent li que a Espanya està considerat un bé d’interès Cultural i que forma part de la cultura espanyola per raro que pugui semblar. I quan em va preguntar que perque si pensaven així encara es feien, li vaig haver d’explicar el multiculturalisme i multi nacionalisme que hi ha a Espanya, que jo sóc de Catalunya i que a la majoria de catalanas així com altres Nacions i fins i tot a molts castellans, les curses de braus ens semblen algo horrible i que de fet, a Catalunya estan prohibits des de fa anys.

I aleshores va treure un altre tema molt interessant, va preguntar que perquè no es feia un referèndum a Espanya per preguntar sobre l’abolició dels toros. I ja va ser quan li vaig dir que a Espanya no era un país prou Democràtic com per fer referèndums per tal que sigui la població la que decideixi aquestes coses, i perquè de fet segurament sortiria el No a les curses de braus i això era algo que l’estat no volia. El monjo cada vegada estava més estupefacte a la vegada que coneixia mica en mica la mostra història.

Va cabar concloent que Espanya no era una democràcia plena com ja sol dir tothom a Espanya i fora. Aleshores va dir que a ell, evidentment les curses de braus també li semblen una brutalitat indigne i que s’han d’acabar i que seria un dels seus objectius a partir d’aleshores, lluitar per l’abolició total de les curses de braus almenys a Espanya, fins i tot em va preguntar sobre els règim polític a Espanya per tal de saber a qui s’havia de dirigir. Jo li vaig explicar que a Espanya hi ha una monarquia però qui governa és el President. Em va demanar el meu email que li vaig donar i que esperava que efectivament fes el que va dir i que seguís amb contacte amb mi. Tot plegat ho veig complicat pero cal tenir en cmpte que els monjos no tenen cap altra feina que lluitar per aquestes coses, és al que es dediquen, per lo que no em va semblar gens exagerat el que m’estava dient, tot i que certament, complicat d’aconseguir per no dir impossible. Però només que un grup de monjos budistes coneguessin el tema per mi ja era molt, doncs aquests monjos tenen una gran influència sobre la societat asiàtica, molt mes que qualsevol polític i fins i tot que la mateixa monarquia.

En acomiadar-nos em va donar la mà dient que així és com se saluden a Europa i després es va acomiadar com un fan ells, amb els palmells de lmà units en forma de resar i abaixant el cap, a lo que li vaig respondre que ja ho sabia fent-ho jo també. I amb la guirnalda que m’havia donat a la mà van continuar caminant pel pont cantant i resant mentre tots anaven abaixant el cap quan passaven davant meu i com sempre amb un somriure. Jo contestava també abaixant el cap esperant a que passessin tots per a deixar la guirnalda que m’havia donat en el mirador que tenia just darrere. Em vaig quedar uns segons allà davant pensant i essent ara mes conscient dels 200.000 morts que va provocar aquest pont que ara no era mes que una atracció turística. Hi ha ocasions en que cal reflexionar sobre aquestes coses.

Mes endavant, altres persones, aisàtiques, s’agenollaven davant el pas dels monjos. Em vaig sentir fins i tot privilegiat que el que era el lider d’aquell grup m’hagués dedicat tant de temps a i, a un estranger, quan altres persones només podien agenollar-se al seu pas mentre jo hi havia estat parlant de tu a tu tanta estona. Va ser una experència única a la vida i evidentment inoblidable. I si algun dia passa alguna cosa ambles curses de braus, aquesta haurà sigut una de les converses mes importants de la meva vida. Ho espero de tot cor.

Vaig acabar de creuar el pont amb una mentalitat completament diferent. Ja no caminava per allà com un turista mes, ara era conscient de per on caminava i em sentia be. Els monjos transmeten una pau difícil de descriure en un mon tant embogit i on tot passa tant ràpid.

La resta del pont ja quasi no vaig fer fotos, no em calia o no volia, només pensava en el que havia passat allà feia 80 anys.

Cap a les 9 ja era a l’altra banda del pont i em vaig adonar que per allà només havia de seguir una carretera amb vorera tot recta i ja arribava a l’hotel. Era un camí molt mes fàcil que el que havia agafat per venir, de fet ara ja veia mes turistes cosa que al venir no veia i m’estranyava, pero simplement no els veia perque no anaven per allà.

Al cap de 15 minuts arribava a l’hotel xop de suor. Em vaig dutxar per segona vegada en 3 hores i vaig aprofitar per escriure el diari en un entorn únic i molt propici per a escriure. EL silenci era total, només trencat pels cants dels ocells i la tranquil·litat que s’hi respirava t’atrapava. Havia de marxar d’allà en dues hores i la veritat és que no en tenia cap ganes. M’hauria quedat allà tota una setmana o mes.

Cap a les 11:30h vaig guardar-ho tot a la maleta i vaig anar a preguntar si tenien canvi de 1000 bats per comprar una cervesa, doncs ja noés tenia el bitllet de 1000 i em volia quedar després de les 12, hora de checkout, fent una cervesa a la terrassa de l’hotel que donava al riu fent temps ja que el tren que havia d’agafar per tornar a Bangkok no sortia fins les 14:48h, pero com esperava no tenien canvi, així que vaig fer el checkout a les 12 en punt i vaig anar directament a l’estació ben a poc a poc per no arribar-hi ja completament suat una altra vegada.

A les 12:15h ja era a l’estació i allà a espera dues hores a poder comprar el bitllet i dues hores i mitja per a la sortida del tren. A mes, com que encara faltava perque passés algun tren, l’única botiga que hi havia estava tancada. Cap a les 13h ja no aguantava mes la sed i la botiga seguia tancada, per lo que vaig anar al mercat de davant l’estació que encara estava quasi tot tancat però hi havia un petit restaurant obert on vaig comprar una ampolla d’aigua per 20 bats. I amb això i les galetes que portava vaig anar fent temps mentre aprofitava de tant en tant per escriure el diari, perque a diferència de l’estació de Thon Buri de Bangkok, allà no em vaig poder connectar a cap xarxa wifi.

Mica en mica va anar arribant gent. A les 14:20h, 30 minuts abans de la sortida del tren, era quan comnecaven la venda dels bitllets. Vaig preguntar si podia pagar amb el bitllet de 1000 bats. La noia va dir que un moment i al cap de 3 minuts em va donar un munt de bitllets, 900 bats en bitllets de 100, 50 i 20. Em va anar perfecte, no només m’havia canviat el bitllet sino que m’havia donat un munt de bitllets petits. Em vaig quedar una mica parat i vaig contar els bitllets perque n’hi havia molts, i quan em van veure van somriure i preguntant si estava be a lo que vaig respondre que si i que gràcies per l’esforc, perque realment semblava que els acabava de deixar sense canvi.

A les 14:50h va arribar el tren i al cap de 3 minuts va iniciar el trajecte en direcció a Bangkok. El trajecte també va ser tranquil pero va passar una cosa sense massa transcendència pero que en un primer moment em va espantar moltíssim. Va pujar un agent de la policia acompanyat de dues noies, una gravant i van venir directament cap a mi, mirant-me. Jo pensava que potser passarien de llarg, pero en arribar al meu seient es van aturar. No sabia què passava, de fet pensava que alguna d’aquelles dones m’hauria denunciat no sé perquè és clar, perquè no les havia vist mai, pero de seguida el policia es va presentar com a policia turístic. Jo ja havia vist casetes d’aquesta policia i junt amb el somriure del policia em vaig quedar mes tranquil. La seva única intenció era informar als turistes que trobava pel tren sobre alguns costums d’Àsia en general i de Tailàndia en particular. Això és important perquè la cultura és molt diferent i pel que per nosaltres no pot tenir cap importància per ells pot ser una gran ofensa. Em va donar un llibret amb algunes d’aquestes normes o costums i un altre amb informació de la policia turística, fins i tot m’explicava que els podia trucar per qualsevol problema que tingués, encara que fos que m’hagués perdut, així que no només ensenyaven als turistes com comportar-se sino que els donaven tot tipus d’ajuda. Era una divisió de la policia pensada i dedicada exclusivament als turistes. En acabar l’explicació, ell i les dues dones es van acomiadar com tothom, abaixant el cap i amb un somriure a la boca, responent jo de la mateixa manera.

La resta del trajecte va ser entre mig adormit, escrivint el diari i contempant els paisatges i pobles rurals pels quals anàvem passant. A les 17:30h aproximadament arribàvem a l’estació de Thon Buri de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit el dia anterior i tocava fer el mateix camí pero de tornada a l’hotel. Primer els 15 minuts caminant al costat del mercat de verdures i peix fins arribar al riu. Pero allà la cosa es va complicar. Vaig anar al mateix lloc on el barco m’havia deixat el dia anterior, pero em va dir la noia que per creuar a l’altra banda s’havia d’anar a un altre moll que estava mes avall.

Pero com que no em van especificar quant mes avall, cada vegada que veia un carreró o edifici hi entrava i preguntava, així almenys 10 vegades i res. En un dels carrerons va passar una cosa que justament acabava de llegir en el fulletó que m’havia donal el policia turístic, i sort que m’ho havia llegit perquè així vaig saber què passava i que havia de fer.

Quan baixava per un dels carrerons vaig veure de cop les 4 persones que hi havia s’aturaven, fins i tot dos nois que estaven a uns 10 metres un de l’altre acostant-se i que es coneixien, també es van aturar. Aleshores vaig escoltar una canco per uns petits altaveus que hi havia en diferents punts del carrer. Era l’himne de Tailàndia i quan aquest sona, que pot ser en qualsevol moment tothom s’ha d’aturar fins que deixa de sonar. Fins i tot aquells dos nois que s’estaven acostant un a l’altre i ja saludant-se es van aturar i van callar fins que l’himne va deixar de sonar. Jo en un primer moment em vaig aturar quan vaig veure que tothom ho feia, sense saber encara què passava, per quan vaig escoltar l’himne, tot i que no sabia que era perque era la primer avegada que el sentia, vaig entendre què passava. En el fulletó que m’havia donat el policia ho posava, t’havies d’aturar al escoltar l’himne. Increíble. I quan va acabar de sonar, tothom va continuar la marxa, el dos nois acostant-se de nou mentre se saludaven i seguien amb la conversa que estaven tenint pocs minuts abans.

Al cap d’uns 15 minuts caminant avall del riu per fi vaig veure q¡el que semblaven uns molls similars als altres i taquilles. A la primera que vaig preguntar em va dir que no pero ja em va poder asenyalr amb mes exactitud on havia d’anar, ja era a pocs metres. Vaig baixar a un moll i a un barco que ho havia parat li vaig preguntar per creuar el riu i em va assenyalar just al del costat, perfecte, encara no hi havia cap barco pero almneys ja m’havien indicat un moll. Al cap de 3 minuts va arribar un barco on em van confirar que anaven directament a l’altra banda del riu.

En 3 minuts mes va sortir i en menys de 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu. Pero no ens va deixar on pensava, és a dir, al mateix lloc on el vaig agafar el dia anerior, sino molt mes avall, de fet tot el camí que havia fet avall del riu buscant el moll ara l’havia de fer de pujada. Era en una zona mes o menys cneguda pero a uns 15 minuts caminant. De fet estava prop de Sunam Luang, la Cort Suprema i pràcticament el primer que vaig veure de Bangkok.

Vaig arribar a l’hotel pràcticament a les 18:30h, vaig fer el checkin i ja només tenia temps per fer el checkin del vol de l’endemà, mirar be el tema de l’equipatge en cabina i buscar la millor ruta per arribar l’endemà a l’aeroport Don Mueang de Bangkok abans de les 7 del matí.

La primera sorpresa ja va venir quan vaig veure que a l’aerolínia Thai Lion només es podia pujar una peca petita d’equipatge en cabina i que el bitllet que tenia no incloia equipatge facturat. Vaig intentar afegir una maleta facturada pero ja no em deixaa perque acabava de fer el checkin online. Així que vaig posar les coses mes valuoses a la motxilla i deixar a la maleta només roba i poca cosa mes. Vaig mirar els preus de facturar una maleta i no era massa car, en principi em podria sortir per uns 5kg tenint en compte el pes.

Després a mirar com anar fins l’aeroport sortint a les 5 del matí, doncs el vol que havia d’agafar sortia a les 8:25h i tenint en compte que hauria de facturar la maleta volia arribar-hi dues hores abans. Segons Moovit semblava que a les 5 ja hi havia busos i que en una hora hi arribaria havent d’agafr només dos busos, fent el transbord sense moure’m de la parada. A mes el primer bus seria de la línia 3 agafant-lo quasi al costat de l’hotel, línia que ja havia agafat abans.

El vol anava a Krabi pero el meu destí final era l’illa de Koh Lanta, una illa poc turística i que em permetria conèixer millor la vida local. Així que també havia de mirar una mica com anar des de l’aeroport de Krabi fins a Koh Lanta. Semblava que primer havia d’anar fins a Krabi i allà un ferry fins a Koh Lanta. No semblava massa complicat per loque no ho vaig mirar massa mes, doncs encara havia d’anar a comprar el sopar, sopar, preparar-ho tot i anar a dormir cap a les 20h ja que em volia despertar a les 3. Ja eren les 19:30h així que vaig ja anar a comprar el sopar.

Vaig comprar pasta deshidratada al 7eleven i 6 potes de pollastre arrebossat a un lloc ambulant prop de l’hotel on ja hi havia comprar en una altra ocasió, el lloc del transsexual que parlava anglès, a aquelles alcades ja algo molt apreciat i que em feia decantar per un o altre lloc. De fet el noi ja em va reconèixer.

Després ja a l’habitació a sopar la pasta i les potes de pollastre mentre mirava TV3 i amb unes coses i altres se’m van fer les 21h quan anava a dormir, ja només dormiria 6h com a molt amb lo poc que m’agrada dormir menys de 8h i mes quan m’haig de despertar per nar a un aeroport, algo que cada vegada odio mes.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: