Aquest dia em vaig despertar una primera vegada cap a les 23h encara del dia anterior, és clar, i vaig sortir quasi immediatament a fora a contemplar el riu des del replà de fora l’habitació. De nit amb les llums de fons era una passada. Just en aquell moment arribava la parella que dormia a l’habitació del costat i que més tard no van tenir cap problema per fer les seves coses sense tenir en compte que les 4 habitacions estaven unides i que si es movia una es movien totes tal qual fos un barco, doncs tot plegat era una sola estructura flotant enmig del riu. A mes les parets eren de fusta prima per lo que s’escoltaven fins i tot les converses.

Vaig seure en el banc del replà en silenci absolut només trencat pels grills i el so de l’aigua tocant les columnes que sostenien les habitacions. A les vores del riu, que era el que jo veia des d’allà, hi havia molt poques cases, per lo que la tranquil·litat que es respirava era total. I una de les coses mes sorprenents era que per primera vegada a Tailàndia no tenia calor. Allà a la sobre el riu s’hi estava molt be.

Vaig prendre un cafè mentre mirava què fer exactament al matí següent ja que no ho tenia gens clar. Google Maps n’estava liant en quant al pont sobre el riu Kwai i la via de la mort, un tram de via que transcórrer per uns escarpats que fan realment por. Finalment, i gràcies a Wiki Travel, vaig aconseguir saber que una cosa era el pont sobre el riu Kwai per on ja no hi passen els tren i l’altra és el tram de via que fa por. I gràcies també a què el dia anterior havia anat a buscar els horaris dels trens a l’estació de Kanchanaburi, vaig decidir que només aniria al punt i no al tram de via amb el tren, doncs els horaris eren força dolents tenint que esperar poc més de 4 hores a una estació per agafar el tren de tornada a Bangkok. Tenint en compte que l’endemà mateix ja havia de tornar a Bangkok, era impossible combinar els horaris. A Kanchanaburi m’hi hauria d’haver quedat dos nits per poder veure tant el pont com la via de la mort i de passada gaudir d’aquella habitació una nit mes.

Tenint en compte l’hora que era, esperava quedar-me ja despert, però cap a les 3 de la matinada em va venir la són i vaig dormir fins cap a les 6:30 del matí que ja sortia el sol. Vaig tornar a sortir al balcó a contemplar el riu ja amb els primers raigs de sol que seguia sent una passada. Altres ostes també eren fora fent fotos perquè realment era admirable el paisatge que teniem només mirant per la finestra.

Em vaig dutxar (banys compartits però a la vegada individuals), vaig prendre un cafè i cap a les 7:15h vaig anar a preguntar per l’esmorzar ja que a Booking havia vist que n’oferien per un euro. La noia de recepció em va dir que eren 50 bats i vaig considerar-lo una mica car però que valia la pena només pel simple fet de poder menjar en aquella terrassa amb aquelles vistes espectaculars. A mes, ara no era a Bangkok, per lo que trobar llocs on menjar no era tant fàcil. De totes maneres en pocs minuts vaig entendre perquè eren 50 bats, i no, no era car.

Em va dir que esperés i al cap de 10 minuts va venir una noia jove que parlava millor l’anglès per confirmar-ho. Va tardar 15 minuts mes en tornar amb l’esmorzar. Jo ja no sabia perquè tardava tant i què estava fent. Aleshores vaig entendre el temps d’espera i el preu. L’esmorzar era ou amb pernil, frankfurts i torrades! Allò si que valia 50 bats i amb aquelles vistes encara més. Vaig esmorzar com un rei i tot i que feia poc que m’havia llevat ja feia quasi 14 hores des de que havia sopat el dia anterior, per lo que em va entrar com mai. Vaig esmorzar com un rei admirant un paisatge molt difícil de trobar i encara més d’oblidar.

Cap a les 8h agafava mòbil, tabac i algo de diners i començava a tirar cap al pont sobre el riu Kwai seguint les indicacions de Google Maps, que per fer-me arribar al que es considera el punt d’inici dels dos que té, un a cada banda del riu, primer em va fer creuar un altre pont mes a prop d’on era i després em va fer anar per una carretera sense vorera ni espai per caminar, de fet vaig compartir calçada amb els cotxes durant 10 minuts. Per sort la gent d’allà ja hi deuen estar a acostumats perquè tothom s’apartaven sense cap problema. És a dir, vaig anar fins al pont però arribant per l’altra banda del riu mentre que hi podria haver arribat per la mateixa banda on ja era i sense haver de caminar per una carretera sense voreres.

A aquesta banda de riu ja quasi tampoc hi havia poble, tot quedava a l’altra banda del riu fins l’estació, és a dir, el trajecte que havia fet des de l’estació fins l’hotel era quasi lo mes llarg que es podia caminar, i no vaig tardar ni 10 minuts.

De lluny ja vaig poder veure el pont i que vaig poder reconèixer perquè prèviament l’havia vist a Google Street View. Tot just eren les 8:15 del matí i no feia ni 20 minuts que caminava però ja suava com un pollastre pels 35°C de temperatura. Semblava una temperatura constant, sempre estaven a 35°. COm es notava quan era a l’habitació just sobre el riu, doncs la temperatura baixava moltissim pel simple fet de ser sobre l’aigua.

Al cap de 10 minuts més de caminar entre la carretera i el fangar dels laterals ja arribava a l’inici del pont que tot i lo aviat que era ja hi havia força turistes, sobretot japonesos o xinesos que ja n’hi havia centenars a tot arreu. Un local que anava en moto em va fer un gest com dient-me que anava bé, no ho vaig entendre massa ja que era evident que anava bé, doncs tenia el pont just davant. Vaig pujar per unes escales després de fer unes fotos des de baix i vaig començar a caminar pel pont per a creuar-lo, arribar a l’altra banda del riu i tornar a l’hotel però ja caminant per l’altra vora on hi havia poble i no una carretera sense voreres.

El pont es només una via de tren, per lo que s’ha de caminar pel mig de la via o pels estrets laterals amb tanques corves a banda i banda i cada certs metres el que semblaven uns miradors per veure el riu Kwai que per cert és molt gran i tranquil. Tot plegat fa que caminar per aquell pont sigui força incòmode però mes interessant per mantenir-se tal com era originalment.

Aquest pont es famós perquè va ser construït durant la segona Guerra Mundial pels japonesos per tal d’anar des de Myanmar a Tailàndia i en el qual hi varen morir 200.000 persones durant la seva construcció, tots presoners de guerra, entre els quals, per exemple, molts holandesos.

Quan anava aproximadament per la meitat del pont i anava fent fotos a banda i banda, em va passar una de les coses més surrealistes a la vegada que interessant de tot el viatge fins aleshores. Vaig veure que s’acostava un grup de 5 o 6 monjos budistes fent càntics i amb garlandes i flors a les mans. Vaig començar a gravar amb el mòbil quan els tenia quasi davant quan de sobte el que anava davant es va aturar i em va saludar. La salutació encara va quedar gravada però immediatament vaig parar de gravar i li vaig retornar la salutació. Tot seguit, en un anglès força bo, va començar una conversa que es va allargar uns 20 minuts mentre els altres escoltaven i un fins i tot gravava amb el mòbil la nostra conversa.

Primer em va explicar que el seu temple era a 3 km d’allà i que ell i els altres monjos anaven fins al pont cada matí per a resar i dipositar les garlandes pel pont en homenatge als 200.000 morts. Després em va pregunta per mi, d’on era, sobre el viatge, el qual li vaig explicar una mica que estava fent la volta al món. No deixava de sorprendre’m l’interès i el coneixement que tenien els monjos en vers als estrangers i les seves cultures. Em feia creus de l’oberts, curiosos i tolerants que eren, mostrant un veritable interès per qualsevol cosa que els expliquessis.

Després de quasi 10 minuts de xerrar sobre el pont i el meu viatge, va treure un tema que no m’hauria imaginat mai, els toros d’Espanya. Em va preguntar si m’agradaven, a lo que evidentment vaig dir que no i que em semblava una cosa horrible més típica de cultures primitives que d’un país europeu. Ell va fer un petit gest involuntari de treure’s un pes de sobre, suposo que veient que tot dos teníem ja una opinió similar. Em va preguntar si era un esport o un acte cultural, responent-li que a Espanya està considerat un bé d’interès cultural i que forma part de la cultura espanyola per raro que pugui semblar. I quan em va preguntar que perquè si pensàvem així encara es feien, li vaig haver d’explicar el multi-culturalisme i multi-nacionalisme que hi ha a Espanya, que jo sóc de Catalunya i que a la majoria de catalans així com altres nacionalitats i fins i tot a molts castellans, les curses de braus ens semblen actes horribles i que de fet a Catalunya o a Canàries estan prohibits des de fa anys.

I aleshores va treure un altre tema molt interessant, va preguntar que perquè no es feia un referèndum a Espanya per preguntar sobre l’abolició dels toros. I ja va ser quan li vaig dir que Espanya no era un país prou democràtic com per fer referèndums per tal que sigui la població la que decideixi aquestes coses, i perquè de fet segurament sortiria el No a les curses de braus i això era algo que l’estat no volia. El monjo cada vegada estava més estupefacte a la vegada que coneixia mica en mica la nostra història.

Va acabar concloent que Espanya no era una democràcia plena com ja sol dir tothom dins i fora d’Espanya. Aleshores va dir que a ell evidentment les curses de braus també li semblen una brutalitat indigne i que s’han d’acabar. Però no només això, sino que aquest seria un dels seus objectius a partir d’aleshores, donar a conèixer aquesta barbàrie i lluitar per l’abolició total de les curses de braus almenys a Espanya, fins i tot em va preguntar sobre els règim polític a Espanya per tal de saber a qui s’havia de dirigir. Jo li vaig explicar que a Espanya hi ha una monarquia però qui governa és el President.

Fins i tot em va demanar el meu email que li vaig donar i que esperava que efectivament fes el que va dir i que seguís amb contacte amb mi. Tot plegat ho veig complicat pero cal tenir en compte que els monjos no tenen cap altra feina que lluitar per aquestes coses, és al que es dediquen, per lo que no em va semblar gens exagerat el que m’estava dient, tot i que certament, complicat d’aconseguir per no dir impossible. Però només que un grup de monjos budistes coneguessin aquest tema gràcies a mi ja era molt, doncs aquests monjos tenen una gran influència sobre la societat asiàtica, molt mes que qualsevol polític i fins i tot que la mateixa monarquia.

En acomiadar-nos em va donar la mà dient que així és com se saluden a Europa i després es va acomiadar com un fan ells, amb els palmells de la mà units en forma de resar i abaixant el cap, a lo que li vaig respondre que ja ho sabia fent-ho jo també. I amb la garlanda que m’havia donat a la mà van continuar caminant pel pont cantant i resant mentre tots anaven abaixant el cap quan passaven davant meu i com sempre amb un somriure. Jo contestava també abaixant el cap esperant a que passessin tots per a deixar la garlanda que m’havia donat en el mirador que tenia just darrere. Em vaig quedar uns segons allà davant pensant i essent ara mes conscient dels 200.000 morts que va provocar aquest pont que ara no era mes que una atracció turística. Hi ha ocasions en que cal reflexionar sobre aquestes coses.

Mes endavant, altres persones, asiàtiques, s’agenollaven davant el pas dels monjos. Em vaig sentir fins i tot privilegiat que el que era el líder d’aquell grup m’hagués dedicat tant de temps a mi, a un estranger, quan altres persones només podien agenollar-se al seu pas mentre jo hi havia estat parlant de tu a tu tanta estona. Va ser una experiència única a la vida i evidentment inoblidable. I si algun dia passa alguna cosa amb les curses de braus, aquesta haurà sigut una de les converses mes importants de la meva vida. Ho espero de tot cor.

Vaig acabar de creuar el pont amb una mentalitat completament diferent. Ja no caminava per allà com un turista mes, ara era conscient de per on caminava i em sentia be. Els monjos transmeten una pau difícil de descriure en un mon tant embogit i on tot passa tant ràpid. De fet, durant la resta del pont ja quasi no vaig fer fotos, no em calia o no volia, només pensava en el que havia passat allà feia 80 anys.

Cap a les 9 del matí ja era a l’altra banda del pont i em vaig adonar que per aquella banda només havia de seguir una carretera amb vorera tot recta i ja arribava a l’hotel. Era un camí molt mes fàcil que el que havia agafat per venir, de fet ara ja veia mes turistes cosa que al venir no veia i m’estranyava, pero simplement no els veia perquè no anaven per allà. En qualsevol cas, gràcies a això no vaig haver de passar dues vegades pel mateix lloc, cosa que m’emprenya una mica doncs no aprofites tot el temps possible per veure zones mai vistes.

Durant els primers 5 minuts de caminada no es veien masses cases, però mica en mica vaig anar entrant a la població. De fet, aquell carrer pel que anava des de que havia creuat el pont, era ja el carrer principal de Kanchanaburi i pel que havia anat de l’estació a l’hotel però ara hi arribava des de l’altra punta. Així doncs, vaig acabar veient tot el carrer principal de Kanchanaburi.

Al cap de 15 minuts arribava a l’hotel xop de suor. Em vaig dutxar per segona vegada en 3 hores i vaig aprofitar per escriure el diari en un entorn únic i molt propici per a escriure. El silenci era total, només trencat pels cants dels ocells i la tranquil·litat que s’hi respirava t’atrapava. Havia de marxar d’allà en dues hores i la veritat és que no en tenia cap ganes. M’hauria quedat allà tota una setmana o mes.

Cap a les 11:30h vaig guardar-ho tot a la maleta i vaig anar a preguntar si tenien canvi de 1000 bats per comprar una cervesa, doncs ja només tenia el bitllet de 1000 i em volia quedar després de les 12, hora del check-out, fent una cervesa a la terrassa de l’hotel que donava al riu fent temps ja que el tren que havia d’agafar per tornar a Bangkok no sortia fins les 14:48h. Però com era d’esperar, no tenien canvi, així que vaig fer el check-out a les 12 en punt i vaig anar directament a l’estació de tren ben a poc a poc per no arribar-hi ja completament suat una altra vegada. De fet vaig tardar 15 minuts en fer un camí de 5.

A les 12:15h ja era a l’estació i allà a espera dues hores a poder comprar el bitllet i dues hores i mitja per a la sortida del tren. A mes, com que encara faltava perquè passés algun tren, l’única botiga que hi havia en tota l’estació estava tancada. Així que vaig seure en un banc i a esperar. A diferència de l’estació de Thon Buri, aquí no hi havia cap wifi obert per lo que només podia aprofitar per llegir les notes sobre Koh Lanta, pròxima destinació, i escriure el diari.

Cap a les 13h ja no aguantava mes la sed i la botiga seguia tancada, per lo que vaig anar al mercat de davant l’estació on havia sopat el dia anterior i que encara estava quasi tot tancat però on hi havia un petit restaurant obert on vaig comprar una ampolla d’aigua per 20 bats. I amb això i les galetes que portava vaig anar fent temps mentre aprofitava de tant en tant per escriure el diari.

Mica en mica va anar arribant gent. A les 14:20h, 30 minuts abans de la sortida del tren, era quan començaven a vendre els bitllets. Vaig preguntar si podia pagar amb el bitllet de 1000 bats. La noia va dir que un moment i al cap de 3 minuts em va donar un munt de bitllets, 900 bats en bitllets de 100, 50 i 20. Em va anar perfecte, no només m’havia canviat el bitllet sino que m’havia donat un munt de bitllets petits. Em vaig quedar una mica parat i vaig contar els bitllets perquè n’hi havia molts, i quan em van veure van somriure i preguntar si estava be a lo que vaig respondre que si i que gràcies per l’esforç, perquè realment semblava que els acabava de deixar sense canvi.

I a tornar a esperar buscant les ombres de l’estació fins cap a les 14:50h que va arribar el tren i al cap de 3 minuts va iniciar el trajecte en direcció a Bangkok. El trajecte també va ser tranquil tot i que va passar una cosa sense massa transcendència però que en un primer moment em va espantar moltíssim. Va pujar un agent de la policia acompanyat de dues noies, una gravant, i van venir directament cap a mi, mirant-me. Jo pensava que potser passarien de llarg, però en arribar al meu seient el policia es van aturar. No sabia què passava, de fet pensava que alguna d’aquelles dones m’hauria denunciat no sé perquè és clar, perquè no les havia vist mai, però de seguida el policia es va presentar com a policia turístic. Jo ja havia vist casetes d’aquesta policia i junt amb el somriure de l’agent em vaig quedar mes tranquil. La seva única intenció era informar als turistes que trobava pel tren sobre alguns costums d’Àsia en general i de Tailàndia en particular. Això és important perquè la cultura és molt diferent i pel que per nosaltres no pot tenir cap importància per ells pot ser una gran ofensa. Em va donar un llibret amb algunes d’aquestes normes o costums i un altre amb informació de la policia turística, fins i tot m’explicava que els podia trucar per qualsevol problema que tingués, encara que fos que m’hagués perdut, així que no només ensenyaven als turistes com comportar-se sinó que els donaven tot tipus d’ajuda. Era una divisió de la policia pensada i dedicada exclusivament als turistes. En acabar l’explicació, ell i les dues dones es van acomiadar com tots els tailandesos, abaixant el cap i amb un somriure a la boca, responent jo de la mateixa manera.

La resta del trajecte el vaig passar entre mig dormint, escrivint el diari i contemplant els paisatges i pobles rurals pels quals anàvem passant. A les 17:30h aproximadament arribàvem a l’estació de Thon Buri de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit el dia anterior i tocava fer el mateix camí però de tornada a l’hotel. Primer els 15 minuts caminant al costat del mercat de verdures i peix fins arribar al riu. Però un cop a la vora del riu la cosa es va complicar. Vaig anar al mateix lloc on el barco m’havia deixat el dia anterior, però em va dir la noia que per creuar a l’altra banda s’havia d’anar a un altre moll que estava mes avall.

Però com que no em van especificar quant mes avall, cada vegada que veia un carreró o edifici hi entrava i preguntava, així almenys 10 vegades i res. En un dels carrerons va passar una cosa que justament acabava de llegir en el fulletó que m’havia donat el policia turístic, i sort que m’ho havia llegit perquè així vaig saber què passava i què havia de fer.

Quan baixava per un dels carrerons, de sobte vaig veure que les 4 persones que hi havia s’aturaven, fins i tot dos nois que estaven a uns 10 metres un de l’altre acostant-se i que es coneixien, també es van aturar. Aleshores vaig escoltar una cançó per uns petits altaveus que hi havia en diferents punts del carrer. Era l’himne de Tailàndia i quan aquest sona, que pot ser en qualsevol moment, tothom s’ha d’aturar i callar fins que deixa de sonar. Fins i tot aquells dos nois que s’estaven acostant un a l’altre per a saludar-se es van aturar fins que l’himne va deixar de sonar. Jo en un primer moment em vaig aturar quan vaig veure que tothom ho feia però sense saber encara què passava, però quan vaig escoltar l’himne, tot i que no sabia que era perquè era la primera vegada que l’escoltava, vaig entendre què passava. En el fulletó que m’havia donat el policia ho posava, t’havies d’aturar al escoltar l’himne. Increíble! I quan va acabar de sonar, tothom va continuar la marxa, el dos nois acostant-se de nou mentre se saludaven i seguien amb la conversa que estaven tenint pocs minuts abans.

Al cap d’uns 15 minuts caminant avall del riu per fi vaig veure el que semblaven uns molls similars als altres i taquilles. A la primera que vaig preguntar em va dir que no però almenys ja em va poder assenyalar amb mes exactitud on havia d’anar, ja era a pocs metres. Vaig baixar a un moll i a un barco que havia parat li vaig preguntar per creuar el riu i em va assenyalar just al del costat. Perfecte, encara no hi havia cap barco però almenys ja m’havien indicat un moll. Al cap de 3 minuts va arribar un barco on em van confirmar que anaven directament a l’altra banda del riu.

En 3 minuts mes va sortir i en menys de 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu. Però no ens va deixar on pensava, és a dir, al mateix lloc on el vaig agafar el dia anterior, sinó molt mes avall, de fet tot el camí que havia fet avall del riu buscant el moll ara l’havia de fer de pujada. Era en una zona mes o menys coneguda però a uns 15 minuts caminant de l’hotel. De fet estava prop de Sunam Luang, la Cort Suprema i pràcticament lo primer que vaig veure de Bangkok.

A mes el camí fins l’hotel no el podia fer recte, doncs havia d’anar rodejant els enormes temples que hi havia just a la vora del riu. Amb tot plegat vaig arribar a l’hotel pràcticament a les 18:30h, quasi una hora després de baixar del tren mentre que a l’anada havia tardat menys de 30 minuts. Vaig fer el check-in a l’hotel, el mateix dels dies anteriors, i ja només tenia temps per fer el check-in del vol de l’endemà a Krabi, mirar be el tema de l’equipatge en cabina i buscar la millor ruta per arribar tan a l’aeroport Don Mueang de Bangkok abans de les 7 del matí com per arribar a l’illa de Koh Lanta des de l’aeroport de Krabi, doncs Koh Lanta no te aeroport per lo que a mes hauria d’agafar busos i ferris. Així doncs, l’endemà era un d’aquells dies incerts en què no saps ben be si arribaràs a temps per agafar el vol i ni si acabaràs arribant a l’hotel següent.

La primera sorpresa ja va venir quan vaig veure que a l’aerolínia Thai Lion només es podia pujar una peça petita d’equipatge en cabina i que el bitllet que tenia no incluía equipatge facturat. Vaig intentar afegir una maleta facturada però ja no em deixava perquè acabava de fer el check-in online. Així que vaig posar les coses mes valuoses a la motxilla i vaig deixar a la maleta només roba i poca cosa mes. Vaig mirar els preus de facturar una maleta i no era gens car, en principi em podria sortir per uns 7€ mes tenint en compte el pes.

Després a mirar com anar fins l’aeroport sortint a les 5 del matí, doncs el vol que havia d’agafar sortia a les 8:25h, i tenint en compte que hauria de facturar la maleta, volia arribar-hi dues hores abans. Segons Moovit semblava que a les 5 ja hi havia busos i que en una hora hi arribaria havent d’agafar només dos busos de línia, fent el transbord sense moure’m de la parada. A mes el primer bus seria de la línia 3 agafant-lo a escassos 50 metres de l’hotel, línia que ja havia agafat en ocasions anteriors.

El vol anava a Krabi, ja al sud de Tailàndia, però el meu destí final era l’illa de Koh Lanta, una illa poc turística i que em permetria conèixer millor la vida local. Així que també havia de mirar una mica com anar des de l’aeroport de Krabi fins a Koh Lanta. Semblava que primer havia d’anar fins al centre de Krabi i allà agafar un ferri fins a Koh Lanta. No semblava massa complicat per lo que no ho vaig mirar massa mes, doncs encara havia d’anar a comprar el sopar, sopar, preparar-ho tot i anar a dormir cap a les 20h ja que em volia despertar a les 3. Ja eren les 19:30h així que vaig ja anar a comprar el sopar.

Vaig comprar pasta deshidratada al 7-eleven i 6 potes de pollastre arrebossat a un lloc ambulant al costat de l’hotel on ja hi havia comprat en una altra ocasió, el lloc del transsexual que parlava anglès, a aquelles alçades ja algo molt apreciat i que em feia decantar per un o altre lloc. De fet el noi ja em va reconèixer.

Després cap a l’habitació a menjar la pasta i les potes de pollastre mentre mirava TV3 i amb unes coses i altres se’m van fer les 21h quan anava a dormir. Ja només dormiria 6h com a molt amb lo poc que m’agrada dormir menys de 8h i mes quan m’haig de despertar per anar a un aeroport, algo que cada vegada odio mes per lo lluny que queden i per tots els tràmits que si han de fer.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: