Aquest dia em vaig despertar a les 8 del matí sense haver dormit les 8 hores que dormo normalment. L’Emma ja estava també mig desperta a diferència de com solia ser habitualment que jo em despertava abans. De totes maneres, em vaig acabar aixecant jo abans que ella, primer a fumar un piti i després a prendre el cafè, doncs quan ja porto una hora despert no puc aguantar mes sense el cafè. En qualsevol cas, l’Emma també ja ho sabia i realment no li importava gens, doncs quan jo m’aixecava i anava a l’ordinador ella s’estirava al llit del revés quedant mes a prop meu mandrejant i xerrant fins que també ja es prenia la seva havena.

Vam estar un parell d’hores a l’habitació entre mandrejar, prendre cafè/havena, xerrar, escriure el diari i llegir notícies. Crec que ja ho he comentat alguna vegada però és que em sorprèn fins i tot a mi. Puc estar escrivint el diari, llegint notícies, finances, etc., amb l’Emma parlant-me al costat. I ella és l’única, amb qualsevol altre no em concentraria o al final deixaria de fer el que estigués fent. Però amb l’Emma ho feia tranquil·lament mentre xerràvem del que fos. I simplement perquè l’Emma sap que a les primeres hores del dia haig de treballar o escriure el diari i ho respecte totalment. Si veiés que jo no li contesto, immediatament deixaria de parlar-me sense qüestionar-ho ni enfadar-se. Simplement ho sap, ho respecta i es queda allà al costat i ja està.

Cap a les 12 vam començar a preparar el dinar, doncs el que fèiem era realment un esmorzar-dinar ja que semblava que tots dos ens estàvem adaptant a l’altre, és a dir, jo a dinar una mica mes aviat i l’Emma a no esmorzar però dinar també mes aviat. El tema és que esmorzar cada dia com els mexicans a mi em costava una mica. Preferia aguantar unes 5 o 6 hores i ja dinar. Així que a les 12:30h ja estàvem dinant els espaguetis i la carn del dia anterior. Val a dir, que si fos per mi, d’espaguetis d’aquells en menjaria cada dia, doncs amb el formatge ratllat d’allà i el huacamole picant estaven boníssims.

Vam dinar a l’habitació per poder mirar la TV però també per estar una mica mes fresquets, doncs tot i que en el menjador hi havia ventilador, no hi havia aire condicionat i això a aquelles hores del migdia es notava molt. I tot just cap a les 13h, a fer la migdiada.

Com sempre em vaig despertar després de 3 hores bones de dormir. També com quasi sempre, l’Emma ja s’havia aixecat tot i que en aquell moment també era al llit, per lo que vaig aprofitar per dir-li que ella també dormia molt tot i que sabia que segurament feia poca estona que s’havia estirat tal com em va dir.

Jo em vaig prendre un altre cafè i vaig seguir amb el diari i amb les reclamacions que tenia pendents. En un viatge tant llarg i amb tantes coses fetes, és normal que hi hagi alguna cosa que s’hagi de reclamar.

L’Emma va sortir al pati i crec que va estar una estona a casa d’en Chicho. Cap a les 18h em va dir que anés cap a casa en Chicho que estava menjant Pozole que havia fet la Lola, a lo que li vaig respondre que no, que ni tenia gana ni volia gorronejar mes d’en Chicho, doncs portàvem 3 o 4 dies menjant o a casa seva o menjar que ell havia comprat. Ells realment estaven dinant, doncs alguns comencen a dinar a les 17h, però clar, després dels esmorzars que es foten a les 12h, doncs és normal. Per cert, que el Pozole és una sopa amb cigrons, enciam, carn i un munt de coses mes. Jo només n’havia provat una vegada el primer any que vaig estar a Mèxic, el 2016, però era d”un restaurant cutre i no era el millor Pozole de Mèxic, per lo que la imatge que ne tenia era distorsionada, sent molt mes bo del que creia.

Així doncs, jo em vaig quedar a casa l’Emma fent una app per tal que ella pogués fer pressupostos dels rosers que preparava de forma ràpida. Cap a les 20h ella va tornar i, sorpresa, em va portar un plat de Pozole. Jo que no hi havia anat per no gorronejar mes, i va ella i em porta un plat. Així que cap a les 20:15h vaig començar a sopar. L’Emma va menjar algo però molt poc, doncs feia menys de dues hores que ja havia menjat un plat de Pozole.

I la segona sorpresa va venir quan vaig provar el plat. Estava boníssim, i això que el Pozole no deixa de ser una sopa, però és que porta de tot, fins i tot formatge. De fet crec que cadascú el prepara una mica com vol, i com tot, quan es casolà, està molt mes bo. A mes era d’una contundència màxima, doncs amb un sol plat ja vaig quedar mes que tip, de fet a diferència de sempre, no vaig picar res mes, només vaig menjar el Pozole.

I cap a les 21h vam anar a l’habitació a mirar Fargo com cada dia des de feia ja alguns dies. Aquest dia me l’havia passat tot a casa però acompanyat d’una de les persones que mes apreciava, amb el meu ordinador i molt bon menjar havent provat un plat típic mexicà nou per a mi.

Skip to content