Arribava l’última setmana del viatge després de dos mesos i mig visitant Colòmbia i Mèxic. Per aquesta setmana havia reservat un apartament conscient que passaria menys hores fora que durant la resta del viatge, no només per estar ja una mica cansat de tantes voltes, sinó perquè acostumo a ordenar i preparar-me per la tornada a casa. A més, justament aquesta setmana a Bogotá va ploure molt cada dia per lo que em va anar molt bé tenir més espai que en una simple habitació d’hotel.
L’apartament tenia cuina, nevera i fins i tot rentadora a més d’un balcó que em va anar molt bé. La veritat és que va estar millor del que m’esperava a excepció de la connexió a internet que a vegades fallava.
El check-in era a partir de les 14h però el meu vol arribava a les 7 del matí, per sort els de l’apartament em van deixar entrar al les 9, cosa que em va anar perfecte perquè durant el vol quasi no havia dormit i em queia de son, se m’hauria fet molt llarg esperar fins les 14h.
De fet, a les 11 em vaig quedar adormit despertant-me 3 hores després per bàsicament anar a comprar alguna cosa de sopar a un minisúper allà a prop mentre veia una mica el barri, sopar i anar a dormir a les 19h i no despertar-me fins al cap de 12 hores. En les últimes 24 hores quasi no havia dormit i ara tocava recuperar-les.
A l’apartament s’hi dormia bé tot i que cada 3 minuts veia passar un avió per la finestra, doncs estàvem força a prop de l’aeroport. És increíble la quantitat d’avions que s’enlairen contínuament. Almenys les finestres eren bones i no se sentia massa soroll.
Al dia següent, ja recuperat, tant sols vaig passejar pel barri sense agafar el transport públic. Tres carrers més abaix hi havia el que semblava un dels carrers principals del barri on ja hi havia molts més comerços i gent passejant, de fet era ben diferent a la majoria de carrers del barri que més aviat estaven força desèrtics. Seguia, però, sense trobar un restaurant idoni on menjar similar al que vaig anar vàries vegades durant els 3 dies que vaig ser en aquest mateix barri abans d’anar a Mèxic. Aquell quedava massa lluny d’on era ara, per lo que o en trobava un altre més a prop o menjaria cada dia a l’apartament.
No va ser fins l’endemà que vaig agafar el Transmilenio per anar al centre de Bogotá, al barri de la Candelaria, per veure el centre històric de la ciutat i on es concentren la majoria de llocs interessants per veure. La veritat és que en aquestes sortides gaudeixo tant la visita en si com el propi desplaçament. M’encanta utilitzar el transport públic per tenir un major contacte amb la vida local, es podria dir que el transport públic d’una ciutat diu molt d’ella i de la seva gent.
Seguint les indicacions de Moovit no vaig tenir problema en arribar a la parada més propera i agafar el bus correcte. El primer que sorprèn en pujar-hi és la porta automàtica que hi ha. El pagament es fa electrònicament amb la targeta i tant sols quan s’ha acceptat el pagament la porta automàtica et deixa passar. El conductor no hi intervé en cap moment.
Aquest primer bus va ser fàcil d’agafar, era gran, còmode i amb seients suficients per seure. El trajecte va durar quasi 30 minuts fins arribar a una avinguda ja força a prop del centre on havia de baixar i agafar un altre bus a la mateixa parada.
Aquí la cosa ja es va complicar. Els busos només s’aturaven si algú de la parada els avisava. El problema era que venien a una velocitat enorme i que no permetia veure clarament el número del bus fins que ja havia passat. D’aquesta manera se’m van passar dos que podria haver agafat. Em vaig passar més de mitja hora en aquella parada fins al punt que vaig considerar començar a caminar avinguda avall i arriba on arribés, fos on fos. De fet, m’encanta caminar per carrers aleatoris sense saber on vaig. Però quan ja era a punt de fer-ho, es va aturar un dels busos que podia agafar, així que hi vaig pujar.
Aquest però, ja no era com l’altre. Era molt més petit, ple de passatgers i quasi sense ni espai per estar-hi de peu. Així vaig estar uns 20 minuts fins que el bus es va buidar suficient com per poder seure.
Com en la majoria de grans ciutats, el trànsit era terrible. A més, degut a què el bus era petit, el xofer el portava com si fos un cotxe. Fins i tot la porta automàtica d’entrada al bus es va trencar. Els trajectes amb Transmilenio eren tota una aventura.
Al cap d’una hora i mitja d’haver sortit de l’apartament arribava al centre històric de Bogotá. Caminava uns 2 minuts per un carrer empedrat ple de militars i edificis oficials fins arribar a la Plaza Bolívar on hi estaven fent algun acte perquè hi havia un escenari, llums i estava tot el recinte vigilat amb controls d’accés.
Però com si la meteorologia m’hagués estat esperant, quan no feia ni 10 minuts que havia arribat al centre, va començar a ploure, i jo no portava l’impermeable perquè en sortir de l’apartament feia un sol espectacular.
Durant 5 minuts plovia molt poc però jo ja veia molta gent que corria per tapar-se, cosa que em va fer pensar que quan començava a ploure, per poc que fos, era qüestió de minuts que caigués un bon diluvi, i així va ser. Al cap de menys de 10 minuts d’haver començat plovia tant que totes les paradetes de menjar que hi havia per tot arreu es van tapar amb plàstics, la gent va desaparèixer i alguns carrers començaven a semblar rius.
En un primer moment em vaig quedar sota unes cabines telefòniques que tapaven una mica de la pluja, tot i que amb el vent que feia encara em mullava. En aquell moment, en treure el telèfon per fer una foto, un noi se’m va acostar preguntant-me si era americà. Li vaig dir que no, que era español i ja em va preguntar si volia marihuana. Li vaig dir que no i em va preguntar si volia cocaina. Li vaig dir que no i emv a oferir 2 o 3 tipus de drogues més. Li vaig dir que no a tot i mentre s’allunyava es va girar una última vegada per preguntar-me si volia noies… Ja ni li vaig contestar.
La pluja no només no parava sinó que anava a més. Quedava clar que per mi s’havia acabat la passejada. Vaig buscar a Google Maps la parada més propera on pogués agafar un bus que em portés al barri de Fontibón i vaig anar cap allà directament aturant-me de tant en tant sota algun lloc per no acabar completament xop.
En aquesta ocasió podia agafar un bus que ja fes tot el trajecte fins l’apartament sense haver de fer transbord com en l’anada. Molt millor, perquè amb aquell temps no tenia ganes de donar moltes voltes.
En aquella parada hi havia dos beguts molestant a la gent tal com havia vist tantes vegades per les notícies de canals colombians i que no m’acabava de creure, però si, les parades del Transmilenio no eren el lloc més segur de la ciutat.
I en aquesta parada, mig mort de fred de tant xop que estava, va tornar a passar el mateix d’abans. 2 o 3 busos que podria haver agafat van passar tant ràpid que no els vaig poder aturar a temps. Quasi mitja hora vaig estar esperant fins que per fi vaig poder pujar a un dels busos que m’anava molt bé, doncs sense fer cap transbord em deixaria al barri de Fontibón a uns 10 minuts caminant de l’apartament. Així s’acabava la meva visita pel centre de Bogotá. Una visita ràpida però en la que almenys havia pogut veure algun dels llocs més emblemàtics de Bogotá.
Després d’un trajecte de quasi una hora arribàvem a Fontibón. Allà encara no plovia per lo que vaig aprofitar per donar una volta per una part del barri que encara no havia vist, doncs el bus em va deixar prop d’una plaça i d’un carrer molt animat. La veritat és que aquesta part de barri era força diferent a la imatge que en tenia, amb molta animació i restaurants.
Al cap de 15 minuts, la pluja del centre va arribar a Fontibón per lo que vaig tornar cap a l’apartament que ja prou moll estava.
I a partir d’aquest dia, ja va ploure cada dia. Per sort aquesta era una setmana en la que ja no tenia intenció de sortir massa, per això vaig llogar un apartament ben equipat. Era l’última setmana de viatge i calia preparar una mica la tornada. De fet ja no vaig tornar cap dia més al centre de Bogotá ni tant sols agafar el transport públic. Quan deixava de ploure una mica aprofitava per sortir a comprar i a prendre una mica l’aire pel barri i poca cosa més. Em va saber greu no anar a Montserrate, una de les muntanyes que hi ha al voltant de Bogotá i des d’on hi ha unes vistes espectaculars de tota la ciutat.
No vaig fer massa turisme però si vaig viure com un local durant una setmana, cosa que m’agrada més que fer turisme. Vaig viure uns dies en un dels barris més humils de Bogotá, no vaig menjar cap dia en un restaurant sino que anava a comprar cada dia en un minisúper i estava en un apartament amb veïns locals on hi podia cuinar, rentar la roba i sentir-me una mica com un bogotenc més.